Vivim en un món terminal. Tots ho sabem, però preferim mirar cap a un altra banda. No és culpa nostra, no podem fer res. Hi ha una culpa més perversa que la falsa ingenuïtat:: adoctrinar ingenuïtat.
Un home terminal. Tots ho saben, tots els miren. No és culpa seva, no poden fer res, però ho fan. Culpa, perversió, adoctrinament.
Un moribund, delira, somia, recorda, desvarieja des del llit d'una petita habitació amb vistes al Montseny. Una infermera busca venjança en un fantasma que reposa en una dolorosa habitació. Un capellà, que no perdona, acaba la seva obra en una incòmode habitació. Un germà amb remordiments resa en una habitació perillosa.
Però sota els llençols no hi ha un moribund, hi ha algú que es nega a viure sense una llibertat animal. Hi ha un home que odia als homes, un criminal que no respecta la vida, una víctima incapaç de sentir compassió.
Però darrera la bata no hi ha una infermera, hi ha una dona torturada, ferida, perduda. Una sàdica que ha perdut qualsevol contacte amb la realitat, una víctima d'una violació eterna.
Però dins la sotana no hi ha un capellà, hi ha el pitjor dels ideòlegs, hi ha la perversió de les paraules i la crueltat dels fets, hi ha una víctima de sí mateix.
Però sota la pell no hi ha un germà, hi ha un nàufrag buscant una missió, un pobre ingenu que encara creu en els miracles, una altra víctima d'una societat terminal.
Home