Un malalt terminal passa les últimes hores de la seva vida envoltat de vells coneguts que no reconeix, mentre navega entre somnis i deliris. Físicament està estirat en un llit connectat a unes màquines que l'ajuden a viure. Mentalment és al Montseny gaudint de la natura i dels instints vitals de llibertat. En l'agonia final l'acompanyen el seu germà, una infermera i un capellà.

El moribund és un èsser primari, exempt de culpabilitat, allunyat de les convencions i normes socials, impermeable a les emocions. És una victima de si mateix que utilitza la violència com a escut protector. En definitiva és una bèstia en un món d'humans.

El seu germà, en canvi, busca viure i entendre el món a través de la bondat. Una generosiat ridícula que sumada a una curiositat insana cap al seu tiet, converteix el personatge en una caricatura del bon samarità.

La infermera és algú que ha fet de la venjança la seva forma de vida. Ens trobem davant d'una altra bèstia tancada dins la mateixa gàbia.

El tiet, és el capellà misteriós, és l'ideòleg que ha de salvar l'home. És dur i implacable en una situaciò que el desborda fins i tot a ell.

Entre les quatre parets de l'habitació descobrim que les paraules poden ser més letals que qualsevol arma, que la bondat pot arribar a ser perversa, que la venjança es converteix en compassió i que la ideologia neix de l'odi. En una situació terminal no som capaços de fugir de la violència.

Dins l'habitació, al voltant del llit, els fantasmes del passat encara són vius i provoquen que el final inexorable acabi fent un gir de 180 graus. El moribund riu, la infermera obre totes les ferides, el germà té fe i el capellà , que no té cap esperança, peca.