Quan pensem, quan parlem, quan ens emprenyem, quan estimem, fins i tot quan somiem, ho fem en català. Mai ens hem qüestionat en quin idioma rodarem i en quin estrenarem. És obvi, evident, lògic, natural: en el nostre, en català. És cert que la indústria cinematogràfica catalana és massa tímida, que l'administració dedica més discursos que fets al cinema català, que els espectadors no ajuden gaire al cinema autòcton, però malgrat tot no podem fer-ho d'altra manera: el cinema l'hem de fer necessàriament en català.
Els creadors, que tampoc estem faltats de culpa, hauríem de ser prou valents per superar el complexe d'inferioritat, abandonar el síndrome d'Estocolm i cremar tots els fantasmes del passat. Segur que és més competitiu gravar i estrenar amb un idioma numèricament més comercial, però no és també una manera d'adulterar i falsificar l'art cinematogràfic. No hauria de resultar tan difícil fer com tots els països productors de cinema: rodar i estrenar amb l'idioma autòcton i després subtitular o doblar a tants idiomes com faci falta.
Terminal no podria gravar-se o estrenar-se en cap altra llengua que no fós el català, entre d'altres coses perquè ha estat somiada primer i pensada després en català.
Home